Em dic Cecilia

La història de la Cecilia no ha canviat el món, però sí el seu món i, possiblement, el de molts altres animals en un futur proper. Ella és una ximpanzé a qui la justícia argentina ha considerat “subjecte de dret no humà”. Aquest reconeixement judicial trenca de soca-rel amb la concepció jurídica dels animals a casa nostra i, alhora, els proporciona un bri d’esperança: deixar de ser “coses” per passar a disposar de “drets”.

Enllaçant aquest tema amb el magnífic article amb el qual ens va obsequiar el filòsof Hernández Carranza, n’extrec una frase que ens servirà com a base per a poder fer una anàlisi més acurada:

[…] Dado que los derechos propios (como la vida o la libertad) son nuestra seña de identidad en sentido ético, respetar los derechos de los demás es directamente proporcional a que los demás respeten los nuestros: un principio de convivencia

Apareixen dos conceptes clau: llibertat i respecte. Potser la primera resulta una obvietat. Fins i tot els defensors més recalcitrants dels zoològics admetran que els animals que allà s’hi troben (mal) viuen en captivitat però, i la segona? Respectem nosaltres, les persones, la vida i les necessitats biològiques i etològiques dels animals? No us resulta alarmant la normalitat amb la qual som capaços de gaudir de l’engarjolament d’un ésser que sent i pateix?

Quan algú s’atreveix a qüestionar públicament els serveis que proporciona un zoològic s’engega la maquinària d’arguments conservacionistes, com si la ciència hagués d’estar necessàriament superposada a l’ètica. El nostre capritx, la seva perdició. La nostra curiositat, la seva condemna. Egoisme sense fronteres.

Se’ns ha inculcat a tots des de ben petits que l’única convivència possible entre la persona i l’animal és la d’aquest últim supeditat i sotmès al primer, sense pal·liatius. Anar contra aquesta màxima suposaria un risc que les indústries explotadores d’animals (en cadascuna de les seves versions) no es poden permetre. Perseguiran cada brot d’empatia i intentaran esclafar-lo amb campanyes de desprestigi o de blanquejament, segons convingui. Qui s’atrevirà ara a parlar d’adoctrinament?

L’ésser humà porta segles banalitzant l’explotació animal als zoològics, i tant és així que mitja hora de “diversió” per a nosaltres, sifnifica per a ells tota una vida de confinament i estereotípies. Un negoci cínic i cruel que mou ingents quantitats de diners tacats de patiment i que exhibeix una superioritat moral que no mereixem.

L’única opció viable per intentar reparar tot el mal que s’ha fet ha de passar ineludiblement per intentar retornar el màxim nombre d’animals al seu medi natural. Amb aquells que no sigui possible, caldrà destinar-los a un santuari d’animals en condicions de semi-llibertat i lluny de la lògica del capitalisme salvatge, que no respecta ni respectarà mai els drets més elementals. Sí, aquells que ben aviat compartirem tots plegats.

Nacho Pascual

 

* Per simplificar el contingut de l’article m’he referit als animals humans com a “persones” i als animals no humans com a “animals”
Esta entrada fue publicada en Zoos. Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a Em dic Cecilia

  1. Nela dijo:

    Ojalá en un futuro próximo ningún animal sea privado de su vida y de su libertad . Qué dejen de ser explotados en los zoos ,los circos ect … Qué su bienestar sea una prioridad y no la avaricia de las personas.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *