El Cristianisme i els animals

“Déu va fer tota mena d’animals feréstecs i domèstics i tota mena de cucs i bestioles. Déu veié que tot això era bo” (Gènesi 1, 25).

Els animals d’una o altra manera han estat sempre lligats amb el cristianisme. Molt abans de l’aparició de la religió cristiana, a l’Antic Testament, ja es troben episodis que referencien l’estima i l’apreci als animals.

Un savi que es feia dir Cohèlet (paraula grega que significa “portaveu o convocador de l’assemblea”), en el llibre que porta el seu mateix nom i que en altres versions és conegut també com a Eclesiastès, escriu: “Jo penso dels homes que Déu els posa a prova perquè vegin que, per ells mateixos, són com les bèsties. Perquè el destí dels homes i el destí de les bèsties és el mateix: la bèstia mor i l’home mor. Tots dos tenien el mateix alè de vida. L’home no és pas més que la bèstia: tots dos són efímers. Tot va al mateix lloc: tot ha sortit de la pols i a la pols torna tot. Qui sap si l’alè de vida de l’home puja cap amunt mentre que l’alè de vida de les bèsties baixa avall, cap a la terra?” (Cohèlet, 3, 18-21). Aquest text fou escrit a meitat del segle III aC.

El 10 de gener de 1990, en l’audiència general, el papa Joan Pau II i sota el títol de “L’acció creadora de l’esperit Diví”, repassà a través dels textos bíblics la creació i la presència de l’”esperit” o de l’”alè” de Déu. Va afirmar que hi ha narracions que admeten que “També els animals tenen un alè o buf vital, i que el van rebre de Déu”. Esmenta el Salm 104, que referint-se als animals, diu “Però si deixes de mirar-los, s’esparveren; si els retires l’alè, expiren i tornen a la pols d’on van sortir. Quan envies el teu alè, reneix la creació i renoves la vida sobre la terra” (Salms 104, 29). El Papa, després de citar aquests textos va ser contundent: “Per tant, l’existència de les criatures depèn de l’acció de l’alè-esperit de Déu, que no només crea sinó que també conserva i renova contínuament la faç de la terra”. Aquestes declaracions van ser enteses per molts defensors dels animals com que el papa a través de la Bíblia veia que els animals podien anar al cel o que tenien ànima, si tenim en compte que aquest “esperit” o “alè” és l’ànima que porten els éssers vius.

També afirmava que els animals tenen ànima el que fou Consultor de la Congregació per al Clergat de la Santa Seu, Mons. Mario Canciani. En el seu llibre del 1990 titulat L’Arca de Noé: Religions i animals, afegia que tenien lloc al paradís, junt amb els éssers humans. Canciani es va fer famós arran del polèmic llibre publicat cinc anys després amb el nom de L’últim sopar pels essenis. Segons ell, Jesús es va tornar vegetarià durant l’estada amb la comunitat dels essenis, un grup de religiosos que vivien a Qumram, al Mar Mort. Hauria estat el temps de la vida “desconeguda” de Jesús que no narren els evangelis (abans de ser batejat per Joan Baptista). Durant el sopar pasqual del Dissabte Sant no hauria menjat el xai pasqual i hauria demanat als seus deixebles a imitar l’exemple. Aquest capellà va ser durant anys el rector de la basílica de San Giovanni del Fiorentini, a prop del Vaticà, i permetia que els fidels anessin acompanyats dels seus animals domèstics a les celebracions. Parlant de vegetarians, hi ha la creença que alguns sants ho han estat: sant Jeroni (347-420) o sant Agustí (354-430).

Antonio de Padua

Antonio de Padua

No només Joan Pau II es va mostrar comprensiu amb els animals, sinó també altres pontífexs com és el cas del papa Pius V que va escriure la butlla «De salutis gregis dominici» l’any 1567. En aquest document donava orde d’excomunicació a tots aquells que permetessin i participessin en les celebracions de curses de braus. Fins i tot, li estava prohibida la celebració religiosa de les exèquies aquells que morissin en l’acte, ja sigui el torero o bé el genet muntat a cavall. L’assistència a la cursa estava prohibida també als capellans. Es llegeix a la butlla que aquests espectacles no tenen res a veure amb la pietat i caritat cristiana i els titllava de cruents i vergonyosos “propis no d’homes sinó del dimoni”. En alguns països com Espanya, malgrat la disposició papal, no es va arribar a publicar per la pressió del rei Felip II. Al llarg dels anys els papes van rebre pressions perquè fos atenuada. Al final, Gregori XIII el 1575 a l’encíclica «Exponi nobis» va aixecar la prohibició als laics, i Climent VIII, el 1586, al breu «Nuper siquidem», tot i que continuà prohibint als capellans a assistir a les curses, va desautoritzar que aquestes se celebressin en dies festius. L’any 1920, el Secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Gasparri, responent una carta enviada al Papa per la presidenta de la Societat Protectora d’Animals de Toló (França) en que demanava la postura del Vaticà davant les curses de braus, li contestà que “l’Església continua condemnant tal i com va fer en el passat, aquests espectacles sagnants i vergonyosos”.

Per altra banda hi ha un text bíblic que pot arribar a demostrar que Déu està en contra del sacrifici dels braus. El trobem a Isaïes. En un dels seus capítols hi llegim: “Hi ha qui em sacrifica toros però també éssers humans, m’immola bocs i també em desnuca gossos, em presenta ofrenes legítimes i també sang de porc […]. Han preferit aquests camins, perquè es complauen en ritus detestables […] Feien allò que em disgusta, preferien el que em desplau” (Isaïes 66, 3-4).

Els toreros tenen per patró a sant Pere Regalat (1390-1456). S’explica que un dia el sant va sortir del convent situat a El Abrojo (Laguna de Duero, Valladolid) per resar acompanyat d’un altre monjo. De sobre, enmig del bosc, els va sorprendre un brau. Sant Pere, s’hi va acostar dolçament i el beneí. El brau, molt mansament, va fugir. Fixem-nos que no hi ha cap símptoma de violència, tot al contrari. Un cas semblant s’explica també de sant Joan de Sahagún (1419-1479) que caminant per la que aleshores era la via principal de Salamanca va poder amansar un toro que s’havia escapat del corral i que esvalotava i atemoria els veïns. El sant es va prostrar davant seu i li digué: “Tente necio”. L’animal, tot manyac, va tornat d’on havia vingut. És per això que el carrer a on va succeir aquest fet prodigiós porta el nom de “Tentenecio”.

Molts sants i santes han tingut relació i amistat amb animals, valguin aquests exemples en representació també dels que falten:

– Antoni Abad (251-356). Se’l considera el fundador de la vida eremítica. Va viure sol al desert d’Egipte acompanyat només d’un porquet que li feia companyia, d’aquí que sigui conegut com “sant Antoni del porquet”. Se’l representa amb un porc al costat. És patró dels animals en general. També hi ha un patronatge específic per als animals agrícoles, sant Grau d’Aurillac (855-909), a qui els pagesos imploraven quan aquests es posaven malalts o per demanar bravura a l’hora de treballar al camp.

– Francesc d’Assís (1182-1226) és el patró de la l’ecologia per haver escrit el Càntic del germà Sol, conegut també com el Càntic de les Criatures. Les criatures són els diferents elements de la natura que el sant considera com a germans: “Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua, /la qual és molt útil i humil i preciosa i casta. /Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc, /pel qual ens il·lumineu de nit/ i és bell i juganer i robust i fort”, llegim en un fragment. Francesc és també el protector dels llops gràcies a l’episodi que va viure a la ciutat italiana de Gubbio. S’explica que al bosc hi vivia un llop ferotge que atemoria els habitants que s’hi acostaven i a les rodalies de la ciutat. Els veïns havien de passejar armats, ja que es cruspia animals i humans. El sant el va anar a trobar al bosc i un cop el va tenir davant seu el va beneir, l’obligà a donar la pota i afablement li demanà que deixés d’alimentar-se d’humans, que aquests ja li donarien el menjar que necessités. El llop va assentar amb el cap i els dos arribaren a la plaça del poble davant la sorpresa de tots. Francesc els digué que seria a partir d’aleshores un veí més a canvi que l’alimentessin. El llop entrava a les cases com si d’un gatet es tractés.
Un cas semblant va passar amb sant Mer (s. VIII-IX), només que aquest amansà i tornar vegetarià un lleó (que la veu popular el convertí en drac) que atemoria els que s’acostaven a l’estany de Banyoles. Alguns creuen que encara hi té estatge sota les aigües. Un altre sant “amansidor” fou Dalmau Moner (1291-1341). Uns frares dominics el van invocar estan encara en vida, perquè els alliberés d’un gos ferotge que els volia atacar enmig del bosc mentre anaven a evangelitzar a Tortosa.

– Roc de Montpeller (+ 1379). Es va retirar en un bosc per no contagiar la població de la pesta després d’haver assistit a les persones que havien contret l’epidèmia. Mentre vivia apartat, un gos li portava cada dia un panet perquè es pogués alimentar i li llepava una úlcera que tenia a la cama, de la qual en va sortir curat gràcies a la saliva de l’animal. Se’l representa amb un gos al costat. Se l’invoca per curar-se de les epidèmies i és el protector dels gossos. Hi ha altres casos de sants que han viscut amb animals. Sant Jeroni se’l representa sempre al cantó d’un lleó. Es diu que el sant es va trobar un lleó mal ferit en una pota que l’implorava ajuda. Ell li va treure l’espina que li causava el dolor i l’animal el va seguir mansament a casa seva. Mai més es va separar d’ell vivint fins i tot a l’interior de la casa del sant. No oblidem el cas de sant Gil (640-720) que va ser mal ferit accidentalment a la mà per culpa d’una fletxa llançada pel rei Vamba mentre era de cacera a Arle (a la provença Francesa). La cérvola, que era a qui anava destinada la fletxa, no es va separar del sant que vivia retirat al bosc fent vida d’eremita. L’animal li proporcionava cada dia llet per al seu manteniment.

– Hi ha hagut sants que, segons la tradició, han tingut el do de parlar amb animals com Antoni de Pàdua (1195-1231) amb els peixos o Martí de Porres (1579-1639) amb els ratolins o el ja citat Francesc d’Assís amb xais, d’entre altres.

Si sant Roc és el patró dels gossos, sant Ferriol (s.III-IV) i sant Martí de Tours (316-397) ho són de les oques. Per un costat, Ferriol a Catalunya, la tradició el va fer capità de lladres, i es diu que com a penediment de les seves malifetes va concedir a les oques dels pagesos la facultat de sentir de lluny quan s’apropen els pispes. Quan es dóna l’ocasió, emeten uns forts crits que els espanten i alerten els propietaris de les masies. Per altra banda, Martí de Tours, com que era molt modest, es va amagar al corral de casa seva quan va saber que el volien nomenar bisbe. No li va servir de res, ja que les oques el van delatar, senyal que la Divina Providència actuava per a una millor glòria de l’Església.

– Els animals han estat també considerats símbols. El colom representa la puresa i una ovella al costat de Jesús és l’advocació de “Jesús el bon Pastor”.

Nota: les cites bíbliques corresponen a la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI), Barcelona, 1994.

Àngel Rodríguez Vilagran
Doctor en Periodisme i Ciències de la Comunicació
Llicenciat en Ciències Religioses
Simpatitzant del PACMA

Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *