Una nova oportunitat

Vaig néixer fa un any i mig en un petit jardí d’un poble a prop de la Ciutat Comtal.

Els meus primers dies de vida van ser tranquils i afables. La calor de la meva mare em feia sentir protegida i estimada. Quan per fi vaig obrir els ulls, vaig descobrir que alguna cosa em diferenciava dels meus germans, ja que el meu pelatge era absolutament negre igual que el de la meva mare i ells eren de color gris amb ratlles marrons. Però la meva mare em volia i m’alimentava com a la resta. Era una gata feliç i ignorava el que m’oferiria el futur.

Un dia, quan els meus germans i jo jugàvem aliens a tot mal, una nena es va acostar a nosaltres corrent i cridant. Quan vam voler fugir plens de terror pels seus crits i sacsejades, em va atrapar entre les seves mans. Jo miolava i plorava cridant a la meva mare, aquesta nena m’allunyava cada vegada més de la meva família. Mai més vaig tornar a veure’ls.

Al principi, aquella nena no va resultar ser tan terrible. Em deixava dormir al seu costat, m’acariciava i em donava afecte i calor, però conforme vaig anar creixent, aquell afecte es transformava en ràbia i brusquedat.

Però a qui jo temia no era la nena, sinó aquell home de semblant fosc a qui ella anomenava pare.

Cada vegada que el sentia a prop meu, fugia espaordida a amagar-me sota el llit o el moble més proper. Allà on no em pogués veure. Sempre aquesta mirada d’odi, sempre aquesta ràbia cap a mi que em feia tremolar aterrida. Si alguna vegada em descobria descansant desprevinguda al sofà, em feia crits, i em llançava amb brutalitat contra el terra. Una vegada, el menjar se’m va posar malament i vaig acabar regurgitant sota la taula. Enfurismat, em va propinar una bona puntada al costat que em va fer mal durant setmanes.

Un matí, em van pujar en un cotxe. Espantada, no podia deixar de miolar. No confiava en ells i pressentia que alguna cosa terrible pretenien fer amb mi. Quan el pare li ho va indicar, la nena va obrir la porta del cotxe en marxa i em va llançar a la carretera, sense més ni més. Com si fos una simple maleta, un ninot vell, un objecte espatllat i inservible, alguna cosa sense vida ni sentiments, de la qual et pots desfer com si res, quan et vingui de gust perquè ja no té valor per a ningú.

Afortunadament només un cotxe circulava al darrere en aquell moment i vaig tenir la sort que no m’atropellés. Tot el contrari. Aquell cotxe ràpidament es va aturar al voral de la carretera i un noi jove va córrer cap a mi amb l’expressió desencaixada igual que la meva, ja que no podia creure el que acabaven de fer amb mi.

Sense pensar-s’ho dues vegades, aquell noi em va pujar al seu cotxe. Vaig trobar refugi sota un dels seients i allà em vaig quedar fins que aquell jove va obrir la porta del cotxe i em va treure a fora. Tal era el meu estat de xoc que no m’atrevia ni a miolar.

Ens trobàvem en un taller mecànic, allà on treballava el noi. Un lloc fosc, fred i molt sorollós. El jove em va deixar a terra i jo, instintivament, vaig córrer a refugiar-me de nou al cotxe.

Unes hores després, una noia va venir a veure’m. No em va treure del cotxe. Tan sols m’observava i em xiuxiuejava, amb unes paraules plenes de dolçor, tractant de fer fora la por que m’envaïa i paralitzava. Ella comprenia el dur tràngol pel qual jo estava passant. Vaig saber des del primer moment que volia estar amb ella. Però va marxar i em va deixar allà, abandonada a la meva sort, i el noi va decidir tancar-me en una habitació encara més fosca, freda i mig derruïda. De nou em sentia traïda. Tot i haver-me rescatat de la carretera, tampoc no podia confiar en ell.

Vaig intentar escapar-me, però tot l’esforç va ser en va, fins que vaig descobrir un petit forat a la paret i, sense pensar-m’ho dues vegades, em vaig amagar allà.

Des de l’interior de la paret escoltava, amb molta por, els sorolls espantosos i els cops de les màquines, i de vegades les veus dels treballadors que intentaven convèncer-me perquè sortís del meu amagatall.

Una setmana després van aconseguir treure’m d’allà, preparant-me un parany. Però a les poques hores, una nova oportunitat per ser feliç es presentava davant meu. Aquella noia que havia vingut a veure’m la setmana abans, va aparèixer de nou, aquest cop amb una cistella de transport i per fi va acceptar convertir-se en la meva nova mare, em va treure d’allà i em va portar amb ella a casa.

Només arribar a casa, una altra dona va venir a rebre’m. Em va abraçar amb afecte i em va preparar un llit molt tou amb coixins i una manta d’alegres colors. Em van presentar els qui ara són els meus germans Una altra gata com jo i un gos, amb qui acostumo a jugar.

Les seves històries no són més agradables que la meva, ja que al meu germà caní, amb només una setmana de vida, el van llençar a un riu dins d’una bossa de plàstic junt amb els seus germans biològics. Afortunadament, una jove que passejava pel riu els va rescatar, però per desgràcia, ell va ser l’únic que va poder salvar la vida.

Potser per a la meva germana gata, la seva història és la menys traumàtica, ja que quan la seva mare va ser atropellada accidentalment per un cotxe, ella tenia només tres dies de vida. Encara era massa petita per ser conscient del que havia passat i de seguida va venir a parar aquí. La mare es va ocupar en tot moment del seu benestar i, malgrat pertànyer a espècies diferents, va cuitar d’ella com si fos la seva pròpia filla.

Deixant enrere tot allò dolent que hem viscut, podem considerar-nos afortunats. Aquí ens volen i som respectats. Però sento una gran pena quan penso que molts altres animals mai no arribaran a tenir una vida digna i feliç.

Afortunadament, avui molts humans lluiten pels nostres drets ja que nosaltres no podem fer-ho. Gràcies a ells, a poc a poc anem aconseguint el respecte que mereixem cap a les nostres vides.

Rose Avalon

Esta entrada fue publicada en Opinions y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *