Traumes infantils

Segurament, per qüestió de cultura (o incultura) o per haver passat una miserable postguerra, els meus avis, emigrats d’Andalusia, mostraven unes actituds cruentes envers els animals, vistes a través dels ulls d’un nen, encara que m’ho continuen semblant, trenta anys després, i amb l’absència dels meus estimats avis.

            Una pràctica “inofensiva”, segons els adults, era el costum de mirar les curses de braus els diumenges. Em penso que devia estar qualificada en aquells temps amb els típics dos rombes, però encara així, m’ho deixaven veure. Hauria estat millor no fer-ho. No fa faltar dir el patiment i angoixa que em feia veure com clavaven una llança i uns pals als pobres animals, fent-los sagnar fins que un torero li entrava una enorme espasa per l’esquena, matant-lo i traient-lo tirat per cavalls deixant l’empremta a la sorra.

            Les pràctiques següents, portades a terme per les àvies, no eren tan inofensives. Es tractava d’agafar un conill per les cames del darrere, posar-lo cap per vall i donar-li cops al clatell fins matar-lo. Després li treien la pell fent cruixits mentre la separaven del cos sense vida de l’animal. Després l’estenien a unes cordes i amb un ganivet li treien els budells…, jo sí que els treia per la boca. Finalment, com a premi de consolació em van donar la cua del conillet blanc perquè em donés bona sort. Al pobre conill no li va funcionar.

gallo4imatge de bcammpera.blogspot.com

            L’altra pràctica, més cruel encara, i inclosa a la nostra cultura amb aquell: “ara ve Nadal, matarem al gall…”. Agafaven un dels galls del galliner, clar era que se n’havia de tenir un, el posaven a la pila de la cuina per la força, i es feia un tall al mig del coll de l’au, on un bol esperava per recollir la sang calenta, mentre a l’animal se li escapava la vida davant dels meus ulls infantils. Quan el gall (o gallina, tant era) feia el seu últim sospir, la meva àvia s’encarregava de treure-li totes les plomes, per poder esquarterar-lo. En aquest cas, el premi era menjar-se la sang fregida.

Suposo que, a causa d’aquestes experiències, vaig triar no un sinó tots el dies sense carn.

Abel Santos

Esta entrada fue publicada en Alimentació, Opinions, PACMA - BCN y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *