Per saber de què parlem: Bous i Toros

Per tal de ser imparcials, i no deixar-nos portar per impulsos, ens cenyirem estrictament a les definicions que podem trobar a la xarxa. D’una banda, citarem aquelles que defineixen aquestes “ festes populars”:

Bous al carrer, correbou o correbous: Tipus de festa taurina popular que es practica a molts pobles del País Valencià i de les Terres de l’Ebre. L’espectacle consisteix a sortir al carrer des dels barrots (sortir a torejar), envestir l’animal i córrer a amagar-se entre les reixes de nou. En són una varietat els bous a la mar practicats a Dénia, Benicarló i a L’Ampolla, on en comptes del carrer hi ha uns enormes barrots, en forma d’arena, oberta a la mar. Aquí l’objectiu és de fer entrar el bou a l’aigua. Aquestes festes solen ser protagonitzades pels joves del poble, que demostren el seu coratge i habilitat amb el bou. Algunes fonts relacionen aquest costum predominantment masculí amb un ritu d’iniciació a l’edat adulta.

Torneo del Toro de la Vega: Esdeveniment taurí d’origen medieval, celebrat a la localitat de Tordesillas. El torneig consisteix en la lluita, caça o persecució d’un bou per desenes de picadors amb llances, les quals intentaran clavar a l’animal fins a matar-lo, després que a aquest se l’hagi deixat anar pels carrers del poble i hagi estat conduit pels corredors i afeccionats fins a camp obert.

P17-35279

Becerrades d’Algemesí: “Festa” taurina que té lloc al poble valencià d’ Algemesí on es lidien vedells novells que en cap cas podran superar els 2 anys d’edat ni causar cap perill degut a les seves defenses, on se’ls tortura i maltracta fins a la mort; en moltes ocasions agonitzen durant hores.

Corrida: Es desenvolupa en 3 parts anomenades terços. A la primera part el brau és lidiat pels picadors (muntats a cavall o sense, amb una vara amb una punxa per preparar al brau); a la segona els banderillers que s’encarreguen de protegir al torero “adornen” al brau col·locant-li les banderilles al llom; al darrer terç , el de la mort, el torero mata al brau col·locant-lo de manera que quan li clavi l’estocada no toqui l’os per tal que així se li atorgui el premi màxim.

D’altra banda, comprendrem aquelles definicions a les que de forma habitual es refereixen els defensors d’aquests espectacles per tal de justificar-los. Empren termes com els següents:

Tradició: Cadascun d’aquells acords que una comunitat considera dignes de constituir-se com una part integral dels seus usos i costums. La tradició sol versar genèricament sobre el coneixement i sobre principis socio-culturals selectes, que per considerar-se especialment valuosos es pretén que s’extenguin al comú, i així unes generacions les transmetin a les següents a fi que es conservin, perdurin i es consolidin.

Cultura: Del llatí “Cultura”, derivat de “Colere”, cultivar o conrear. És el fet de crear i realitzar valors, normes i béns materials per a l’esser humà. Utilitzada en els seus tres sentits principals:

– Excel·lència i gust en les belles arts i humanitats.

– Patró integrat del coneixement humà, la creença i la conducta que depèn de la capacitat per l’aprenentatge social i el pensament , que permet desenvolupar un judici crític.

– Un conjunt d’actituds, valors , objectius i pràctiques que caracteritzen una institució, organització, grup o societat.

Per últim, analitzarem les definicions d’alguns dels mots que podrien qualificar els comportaments d’aquells que imparteixen dolor i participen d’aquestes festes macabres:

Sadisme: Comportament consistent en sentir plaer exercint dolor físic o psicològic a un altre ésser viu (dona, home, nen o animal). És sabut que els torturadors gaudeixen del fet de torturar les seves víctimes.Els actes sàdics poden involucrar activitats que indiquen el domini sobre la víctima: obligar-la a arrossegar-se, tancar-la en una gàbia, immobilitzar-la físicament amb cadenes, sogues o manilles, tenir-la lligada amb els ulls embenats, donar-li una pallissa (pegar-la, colpejar-la de diverses maneres), punxar-la, mossegar-la, cremar-la, estrangular-la, aplicar-li descarregues elèctriques, tallar-la, mutilar-la, i torturar-la de totes les maneres. Alguns sàdics arriben a matar a la víctima; d’altres es conformen amb humiliar-la.

Psicòpata: Persona que pateix un trastorn de personalitat. Caracteritzada per tenir un marcat comportament antisocial, una empatia i remordiments reduïts i un caràcter desinhibit. Un dels signes característics a edats més primerenques seria el maltractament animal.

“Desalmado”: Cruel, sense consciència, inhumà, privat o mancat d’esperit.

Inhumà: Cruel, mancat d’humanitat, atroç.

Macabre: Relacionat amb la mort i amb les sensacions d’horror i rebuig que aquesta sol produir.

I després de constatar que aquests espectacles NO són cultura, NO són tradició, que els participants i aquells que els permeten no poden sinó rebre la definició de sàdics, possibles psicòpates, desalmats, inhumans i macabres, que durant dècades s’ha afirmat i estudiat l’existència de vincles directes entre la crueltat animal i la violència interpersonal, que el maltractament cap als animals constitueix un avís de la possible existència d’altres formes de violència, no puc més que preguntar-me: Per què??

Com és possible que a dia d’avui en un país suposadament democràtic encara estiguin permeses i inclús subvencionades aquestes manifestacions bàrbares dignes d’èpoques passades?

Com és possible que els partits polítics que governen segueixin promocionant i autoritzant aquestes atrocitats?

Tal i com va dir Schopenhauer : “La commiseració amb els animals està íntimament lligada a la bondat de caràcter, de tal manera que es pot afirmar amb seguretat, que qui és cruel amb els animals no pot ser bona persona.”

Rac

Esta entrada fue publicada en Espectacles, Opinions, Tauromàquia y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *