Entrevista a Irene Blánquez, directora i realitzadora del documental “FEBRERO”

La Irene té 32 anys. Nascuda a Terrassa, és llicenciada en Belles Arts i es va especialitzar en fotografia. Després d’estudiar un any a l’ESCAC va marxar a Londres on va cursar un màster en documental. Va començar ja fa temps a treballar al sector audiovisual, i amb “FEBRERO, EL MIEDO DE LOS GALGOS” s’estrena com a directora de documentals.

febrero-el-miedo-galgos-L-Mbuy2zCom va sorgir la idea de realitzar aquest documental, Irene?

La idea va sorgir d’una forma bastant espontània, perquè jo ja tenia ganes de fer un documental a nivell professional, i anava a la recerca d’un tema animalista o del medi ambient. Un dia fullejant una revista vaig veure un article preciós de tres pàgines on sortia l’Anna Clements (directora de SOS Galgos) rodejada de llebrers explicant la situació en la que es troben aquests gossos, i vaig al·lucinar amb les xifres anuals d’abandonament massiu. No em podia creure el que estava llegint. De fet jo gairebé desconeixia el llebrer com a raça, i no tenia ni idea de tota la problemàtica associada. Quan vaig acabar de llegir l’article vaig tenir una sensació molt forta de “això és el que vull”. Vaig pensar que podria ser molt útil tractar aquest tema i investigant vaig veure que no hi havia cap documental al respecte. Llavors vaig trucar a SOS Galgos, i em vaig presentar a l’Anna Clements per telèfon “Sóc realitzadora, voldria fer un documental i m’agradaria molt que m’expliquéssiu la situació dels llebrers per plasmar-la, il·lustrar-la i fer-ho servir com a eina de difusió”.

Què pretén transmetre el documental?

Per començar hi ha la part òbviament informativa d’aquesta realitat (desconeguda per a molts) que és la caça amb llebrers que es practica a diferents zones d’Espanya, i tot el que això comporta. D’altra banda la meva idea era transmetre a través de les emocions, que no fós un documental sensacionalista o massa dur sinó intentar que l’espectador empatitzi amb la por dels llebrers (d’aquí el subtítol del film): “el miedo de los galgos” no és només un clixé o que sigui una raça poruga; el llebrer és poruc perquè està molt traumatitzat pel tipus de rutina al que és sotmès durant els seus primers anys de vida amb els caçadors.

fotograma_04_

Molts ciutadans no saben que això és un “esport” per a un grup de gent, oi?

Exacte! Vas tirant del fil i veus que hi ha la caça de la llebre, amb unes certes normes i un nombre de “galgueros” federats que paguen els seus impostos. Hi ha 190.000 “galgueros” federats a Espanya. Mentre tenen un gos teòricament haurien de fer-se càrrec del mateix cuidant-lo, fent-li les cures pertinents… però un cop l’animal supera els tres o quatre anys d’edat ja no els hi interessa perquè no els hi serveix per córrer.

Creus que els “galgueros” se n’adonen dels danys que causen als animals i el problema que provoquen indirectament a la societat?

No veuen el que nosaltres veiem. No és que no ho vulguin veure, crec de debò que no ho veuen. Veure-ho seria una autocrítica; ells han de justificar el que són. Els han educat des de molt petits amb la teoria de “els animals estan aquí per a servir-nos” sigui per disfrutar o pel que sigui. Tenen claríssim que l’animal ha de proveir una utilitat, i que quan deixa de fer-ho ja no té sentit mantenir-lo. Un dels “galgueros” va dir “Yo no los dejo tirados en la calle”, i una de les noies que em va ajudar allà va contestar “¿Pero que no sabes lo que les pasa en la perrera?”, i l’home va replicar “Ya no es mi problema”. Ells ho veuen com un instrument que quan ja no els és útil deixa de ser la seva responsabilitat.

Les autoritats controlen les condicions en les que viuen aquests gossos?

Existeix el SEPRONA que és una divisió de la Guardia Civil que vetlla pels drets dels animals i ells actuen si hi ha denúncia. El problema és que no hi ha denúncia. No és que no hi hagi lleis perquè lleis n’hi ha, però si no hi ha denúncia… El tema potser seria veure amb quina seriositat es pren cada organisme les denúncies que rep.

Vas tenir dubtes sobre com enfocar el tema?

Volia crear una eina per conscienciar. Hi ha coses que han anat madurant al llarg del temps com el to per exemple, però això no ha canviat. No hi havia una intenció inicial de reivindicació; era bàsicament informar d’alguna cosa que jo trobava que era tan desconeguda o coneguda i socialment acceptada.

I en quin to es narra la història?

Es parla des de les emocions transmetent informació, però sempre sense atacar ni fer passar-ho malament a l’espectador, ni maltractar, ni capgirar… sempre des del respecte i les emocions dels animals perquè la gent empatitzi o no segons la seva sensibilitat. Vaig tenir dubtes de si fer-lo més o menys dur… però finalment vaig triar de fer-lo més informatiu i emocional, i menys dur. Un parell de persones em van dir: “Per què no li poses veu en off al documental? Per guiar… “, perquè eren tot de capsuletes independents, petits capítols que mostren el dia a dia de la Mila, el dia a dia d’una ONG, toca després la caça, l’entrenament… tot com una mica desconnectat… però són micro-càpsules que sumen i acaben explicant una única cosa. Però a l’unir-ho, vaig pensar com ho podia muntar i al plantejar-me una veu en off vaig dir “Nooo” perquè primer: seria molt conductivista, i segon: vull que hi hagi silencis i la gent decideixi pensar o no pensar; actuar o no actuar. Està molt estructurat i penso que les imatges i la música fan sentir, moure emocions. No només és informació i imatges doloroses, també hi ha imatges boniques i inclús músiques boniques en un moment donat per emocionar i dir: “mira la bellesa de l’home quan connecta amb els animals i ajuda”.

El film està adreçat a persones animalistes?

No únicament. Precisament aquesta és la gràcia: que té diversos nivells de lectura. Potser a una persona que no és animalista no li afecta una certa escena (que a gent animalista més sensible cridarà l’atenció), però en canvi sí que li sorprèn la vessant de “ostres, com és que hi ha tants abandonaments i a sobre l’Estat ho permet?” i es dóna compte de què està fallant en el sistema. Pot abarcar molt públic.

Has rebut alguna ajuda econòmica per a la realització del mateix?

SOS Galgos m’ha ajudat per exemple amb gestions de producció durant el rodatge i també ha subvencionat gran part de la difusió del documental per festivals, però la producció i post-producció l’he gestionat i finançat jo mateixa, amb la qual cosa he hagut d’anar compaginant-lo amb la feina i rodar i muntar quan podia, per tant el procés s’ha espaiat bastant en el temps. Si hi hagués hagut un patrocinador o alguna productora important recolzant al darrera l’hauria pogut fer més ràpid, però estic contenta alhora perquè això ha estat un punt a favor. Aquest temps obligat m’ha donat més temps a mí per poder reflexionar sobre què volia i què no volia. Moltes vegades aquests processos creatius van madurant quan deixes que tinguin un espai per créixer per ells mateixos. Moltes coses que tenia al principi al cap, després o bé no les vaig aconseguir rodar, o no les necessitava, o no les trobava tant importants. Per exemple, fins a la meitat del rodatge encara no tenia molt clar fins a quin punt volia impactar o no a l’espectador, sent més o menys imparcial i objectiva.

Com t’ho vas fer per rodar el documental tu sola?

Jo tinc el meu propi equip d’àudio i de càmera i de tant en tant llogava un trípode o micro inalàmbric segons el que em calia. Llavors quan podia “càmera en mà” baixava a Andalusia. Per rodar la part en que SOS Galgos són més protagonistes ho anava gestionant amb ells per quadrar agendes, i per l’altra part vaig anar coneixent a gent que em van ajudar desinteressadament. El procés és com un filet del que vas tirant i just van apareixent les persones clau en el moment oportú i es van obrint portes d’una forma sorprenent.

Mentre filmaves vas viure situacions dures.. Com es porta això?

No saps mai com reaccionaràs. És com quan presencies una escena violenta o un accident de cotxe… Jo tampoc sabia com reaccionaria ja que no tenia experiència exposant-me a situacions així però em vaig sorprendre. Quan jo estava darrera de la càmera filmant certes coses em va donar molta força pensar en la utilitat que li donaria a aquelles imatges i com d’afortunada era de poder-les estar rodant. Quan vas amb una càmera amb una intenció molt concreta pensant que després es farà un treball, un documental o quelcom útil, et dóna forces per poder-ho portar mínimament. És dur, i per exemple el dia que vaig filmar com entrenaven els llebrers em sentia culpable de no haver-ho aturat, una culpa molt abstracta i extranya. En canvi després, al penjar el tràiler que vaig grabar tot d’un pla seqüència que mostra aquest entrenament i veure que en pocs dies teníem milers de visites, ja em va fer sentir que havia valgut la pena aquell mal tràngul o el fet de sentir-me culpable, per la funció que tindrien en un futur aquestes imatges.

Quin va ser el punt del rodatge més delicat per a tu?

Un moment que va ser molt intens va ser el de l’entrevista amb la “galguera”. És una violència molt més psicològica: has de ser neutral i fer preguntes que no siguin retorçades, però al final veus que quan els hi fas una pregunta (tant a aquesta dona com als “galgueros” en general), quan ells responen defensant-se, sovint s’acaben retratant sols.

Hi ha una escena al documental en que una noia explica que tothom del poble sap quins caçadors maltracten als seus llebrers, els pengen, etc.

Als pobles tot se sap… Qualsevol persona que hagi viatjat per Espanya i hagi estat a un poble haurà notat que als pobles tothom sap tot de tothom; aquesta és la definició d’un poble. I si no ho han vist hi ha rumors.

Creus que les autoritats tenen coneixement d’aquests maltractaments?

No ho sé… Jo no visc allà, però la noia ho deia i semblava molt convincent, no crec que estigués plorant i enganyant-nos. Intueixo que sí que ho saben, i que fins i tot hi ha una part de la mateixa autoritat que són caçadors, perquè és una pràctica social. El problema és que s’ha normalitzat. Per ells no hi ha maltractament ni res fosc en tot això.

La gent que treballa per aquests animals allà a Cádiz, com per exemple la voluntària de SOS Galgos que surt al documental, quines tasques realitza?

El seu treball sobretot és el rescat. La part més de comunicació, jurídica i de formació es fa des de Barcelona. Aquesta noia per exemple rep moltes trucades i amb l’ajuda de particulars voluntaris o la policia doncs s’acosten i intenten rescatar l’animal. Ella quan la truquen per un rescat sempre el que fa és assessorar: explica el típic protocol de “dona-li una mica de menjar cada dia a la mateixa hora i lloc aviam si t’agafa confiança” i dóna consells per no haver-se de desplaçar a tot arreu doncs seria inviable. Si la persona que troba l’animal l’aconsegueix agafar, ella la intenta convèncer dient “mira de quedar-te el gos dos o tres dies, o quatre, fins que puguem venir a buscar-lo”. Ella sobretot demana col·laboració social.

I la policia l’ajuda?

Si l’animal està a la carretera i s’està posant en perill el tràfic sí… Pensa que a la caceria hi ha llebrers que es perden, i d’altres que els deixen anar o els abandonen. Vaig presenciar molts llebrers que estaven amunt i avall sols perduts. Tothom que vagi a Andalusia per aquesta zona segur que en veu a la carretera, als camps…

Així doncs també hi ha gent que lluita pels animals a Andalusia?

Jo vaig conèixer gent molt animalista a Andalusia. És lleig que etiquetem dient “Ui Andalusia no té cap tipus d’empatia”. Que tinguin lloc aquestes pràctiques no significa que tothom allà  hi estigui d’acord. Potser no s’atreveixen a denunciar? Pot ser. Que potser se senten més sols i nosaltres aquí fem més pinya? També pot ser. Però hi ha molta gent ajudant, agafant gossos del carrer i buscant adopcions fins i tot a nivell particular. Això ho he vist. Hi ha molta gent voluntària animalista. Molta. Però  hi ha molt animal abandonat també.

Al documental apareix el testimoni d’un veterinari que és qui porta una de les gosseres. Quina relació té ell amb els qui provoquen aquesta superpoblació de llebrers?

És una realitat amb la que conviuen. S’ha arribat a una normalització de tot plegat perquè és el seu dia a dia i ha existit des de fa molt de temps. Ell col·labora com a gossera amb associacions extrangeres per buscar sortida ràpida. Tenen un nombre de llebrers allà que no poden sobrepassar. Els que veuen que tenen menys sortida per un motiu o altre, els han d’anar eutanasiant i això és un drama: sacrificar un gos que està sa o que tot i tenir un problema podria viure perfectament de forma feliç adoptat, encara que sigui coix o li falti mitja pota. A aquell centre hi havia potser uns 100 llebrers i era una gossera d’un sol poble.

fotograma_05_ok

Un dels punts que remarca aquest veterinari és com d’assumit tenen els nens que el fet d’abandonar un llebrer és algo normal, i acompanyen als seus pares a deixar els animals a les gosseres sense immutar-se, tot i saber que probablement els acabin sacrificant…  

Sí. Ell voldria aquest canvi de consciència social, però té molt clar que això ha de venir des dels departaments d’educació i del govern. Perquè per moltes xerrades que facis a les escoles de la zona, si no hi ha una campanya potent és molt complicat.

Parlant més de com s’ha creat “FEBRERO, EL MIEDO DE LOS GALGOS”, el sector audiovisual t’ha ajudat en alguna cosa?

La casa de post-producció “La Metropolitana” de Barcelona va treballar el retoc de color del film de forma altruista; això vas ser molt generós per part d’ells. Però en general, no he tingut ni el temps ni la intenció d’anar a buscar ajudes, ni de patrocinadors ni d’organismes públics. Sí que hi ha hagut persones de la indústria que m’han aconsellat perquè hem coincidit i s’ha creat una amistat. Com ja m’ho vaig plantejar com un projecte personal i com és un primer documental volia tenir molt el control i aprofitar-lo com a experiència per aprendre com funciona tot plegat, i pel següent fer-lo millor.

Tot el projecte està dissenyat i realitzat únicament per tu?

No, no. Jo vaig començar el documental sola, i el vaig acabar sola. En acabat em vaig associar amb la Mabel Vicente i vam crear la productora Waggingtale Films. Ella és dissenyadora gràfica, comunicadora i molt animalista, i ens vam entendre bé i vam decidir fundar aquesta productora enfoncant-nos principalment en projectes que defensessin el medi ambient i els animals. Tot i que “FEBRERO, EL MIEDO DE LOS GALGOS” va néixer abans de crear-la, Waggingtale l’ha adoptat i és des d’aquesta productora que estem realitzant tot el treball posterior a la realització del documental. Tenim també una noia, la Lisi, que porta tot el tema de premsa i comunicació, l’Àlex que s’encarrega de la part de programació i “Newsletter”, la Laura, community manager de SOS Galgos… Com és un projecte sense patrocinadors els que hi treballem de moment no rebem remuneració econòmica. Però sí que és com un primer projecte per fer equip. Ara sabem que treballem bé junts, hem après molt d’aquesta experiència, i volem que no es quedi aquí: volem créixer i fer projectes amb més recursos.

Si ara puguéssis començar de nou el documental, què canviaries?

Ara faria coses molt diferents, però les faria diferents perquè ja les he fet anteriorment. Per tant, hauria necessitat aquest “background.” Ara per exemple intentaria anar als rodatges amb algú més doncs era molt difícil portar jo sola l’àudio i la càmera, i crec que hauria pogut aconseguir millors imatges i material, més formal, tot i que sé que els documentals es poden permetre aquesta llicència. M’hauria agradat tenir un sonidista o un càmera i jo poder estar dirigint o produïnt. Però la veritat que també ha estat preciós fer de càmera. També em prepararia més el guió per tenir menys mal de caps en el muntatge.

Com està anant la distribució del film?

Primer vam fer festivals i ara estem a sales de cinema. Aquí a Barcelona estem projectant la pel·lícula als Cinemes Girona que és una important sala, a Madrid a la Cineteca que és la meca del documental, i després a altres sales més petites però també molt xules a Bilbao, Màlaga, Zamora, Cádiz, Badajoz… així que estem molt contents.

Aquells mestres que creguin interessant que els seus alumnes visualizin el documental, poden posar-se en contacte amb vosaltres?

Sí sí. Tots aquells professors d’institut que creguin que el documental hauria de ser visionat pels seus alumnes poden enviar-nos un correu a febrero@waggingtale.com. Això sí, el mestre posteriorment haurà de fer-se càrrec de la cinta i garantir que ningú en farà còpies i se’n farà ús únicament a nivell acadèmic.

Creus que qualsevol persona s’emocionarà veient “FEBRERO”?

No sé si totes s’emocionaran. La meva intenció era agafar tota la gamma de persones més o menys animalistes, i que a un nivell o un altre, pugués tocar les emocions de tothom empatitzant amb els gossos. Jo crec que hi ha fases, i hi ha persones que fa 5 anys no empatitzaven i arrel d’una experiència personal que han viscut o per una adopció comencen a empatitzar amb els animals, i veuen el mateix documental de fa 5 anys ara i els afecta diferent.

Hi haurà una segona part?

No no, crec que “segundas partes jamás jamás jamás fueron buenas”. Hi ha persones que m’han donat idees per seguir fent coses pels “galguitos”, i jo seguiré segur fent moltes coses per ells però ja no faré cap més documental sobre el tema. Crec que ja he dit el que volia dir. Tinc ganes de continuar fent camí i explicar altres coses.

Creus que és possible que inclús en aquests territoris on aquesta pràctica està tan arrelada, la gent se n’adoni del que està provocant?

Jo crec que sí que està naixent un canvi de consciència, també a les zones rurals, poc a poc. He rebut molts correus de comunitats autònomes de tota Espanya, inclús de zones “galgueras”. Hi ha una noia a Toledo buscant sala on poder projectar el documental, també a Zamora, Extremadura, Andalusia… Tots ells estan treballant moltíssim amb organitzacions petites.

Hem conegut que tens una “galga” a la família. Com va sorgir la idea d’adoptar-la?

No va ser una decisió, va ser un enamorament total. Arrel del documental la vaig veure, em vaig enamorar i vaig pensar “si un dia puc, et rescataré”, i així va ser. Ara es fan companyia amb l’altre gos que ja tenia adoptat.

Des del Partit Animalista volem felicitar-te per la iniciativa, per la teva valentia i entrega. Estem segurs que aquest documental ajudarà a molta gent a reflexionar sobre la situació en la que es troben aquests animals i les dures condicions a les que són sotmesos. Animem des d’aquí a tots a anar a veure aquest gran documental que estarà als cinemes Girona els dies 19 i 26 de Desembre i properament s’estrenarà a la Cineteca de Madrid (el 15 de Gener). Gràcies i molta sort Irene.

fotograma_02_okhttp://www.febreroeldocumental.es/

Esta entrada fue publicada en Caça, Entrevistes, Maltractament animal y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *