El somni del Brut

Ni a mi ni al Brut ens deixen entrar. Havia pensat renovar el meu DNI i vull anar-hi amb el meu amic. Però no ens deixen entrar. Tot el que escoltem és un NO. Un No en qualsevol Administració pública, un No a l’hospital, un No a la nostra botiga preferida de cafè, un No a la botiga del barri… Les nostres orelles només reben un NO. Contundent i llefiscós. Ple d’incontinències verbals i de justificacions que res tenen a veure amb els drets del meu amic. Perquè en té, i és el meu amic. Vull que ell entri on jo entro, sense patir cap mena de discriminació pel fet de tenir molt de pèl a les seves orelles i una cua llarga com un llamp. No pot parlar, no es pot defensar.

El meu somni i el del Brut és passejar per França. Allà hi ha papereres que disposen de saquets de plàstic per recollir els excrements del Brut. Allà no ens multen perquè vagi sense corretja pel bosc, on podem gaudir de la caiguda de les fulles a la tardor. Ni tampoc ens increpen quan anem a la platja per jugar amb la pilota. Tampoc no ho fan en cap botiga. Puc entrar a tot arreu en companyia del meu amic. Ell mai no entén per què el lligo a fora, en un fanal. Quan trigo més del previst, el Brut comença a pensar que ja mai més no tornaré. Que li pot passar com amb l’anterior… i l’anterior a l’anterior…

Des del PACMA es lluita cada dia més per equiparar els drets dels animals amb els de les persones. Hem aconseguit avançar en algunes parcel·les d’aquests drets, com és el fet que puguin pujar al metro, al tren, entre d’altres. Allà ens sentim contents i protegits. Encara ens miren amb sorpresa, però a poc a poc s’hi aniran acostumant. Però no ens podem quedar aquí. Hi ha molta feina per fer i encara hi ha molts llocs on no puc entrar amb al meu amic. Administracions públiques, hospitals, comerços…, restaurants amb terrassa! Un cartell ben gran i llampant ens prohibeix l’entrada.

Llavors entro en un bucle. La resposta se’m fa llastimosa i em vénen imatges insuportables d’animals maltractats i desmembrats per la cobdícia i la maldat de l’ésser humà. Ens mirem als ulls, el Brut i jo. Amb aquests ulls rodons i obscurs que ho diuen tot. Sense dir res. Resultat de ser considerats malauradament com a ciutadans de segona. És a dir, amb absència de drets. Per això la resposta se’m comença a fer clara. Massa dura per als meus ulls. Se’m prohibeix que entri amb el meu amic a comprar un llibre en una botiga, o el te de la setmana al meu lloc preferit. Només puc entrar als llocs on no ens rebutgen, que normalment solen ser les botigues d’animals. Tant de bo poguéssim gaudir d’un dia a la platja sempre que ho necessitem. La platja és lliure, o almenys ho hauria de ser. Però hi ha molta prohibició sobre això. Només es permet anar-hi amb gossos durant una temporada concreta, dintre d’un horari concret i en zones “habilitades”… Jo entenc que la platja sempre està habilitada i és sempre lliure. El bosc, el camp, la muntanya i la neu, així ho són.

La resposta ja comença a esclarir-se. Els ulls se’m tenyeixen de llàgrimes. De ràbia i d’impotència. Ens prohibeixen a mi i al Brut l’entrada en una entitat que paguem entre tots, però es permet la cria indiscriminada de cadells, el maltractament dels dofins als aquaris o que es matin els llebrers penjant-los en un arbre quan acaba la temporada de caça… La lluita, per tant, no pot acabar aquí. Torno llavors a mirar el Brut. Ens tornem a mirar als ulls. Aquests ulls rodons i obscurs que ho diuen tot, sense dir res. Els amics ni es compren ni es maltracten. Ni se’ls prohibeix l’entrada en cap botiga. Ni l’accés a la platja. Ni al mar…

Concentracio_platja 30

PAT

Esta entrada fue publicada en Opinions, Sin categoría. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *