Blau

Us explicaré la història, la meva història, però podria ser la de milers i milers d’adoptants.

Blau és el nom que vaig posar-li a aquell gosset que em va arribar via missatger des d’una protectora de Dos Hermanas a Sevilla. No sabien l’edat aproximada, calculaven que uns 3 anys. L’havien rescatat amb un anyet d’un infern i n’havia passat dos més a la protectora. Era un “robocop”, com em van dir, el típic gosset que tothom saludava, però ningú s’emportava. Uns per massa gran, altres per massa pelut, i com ell era feliç, doncs no hi havia pressa. Un supervivent que va passar totes les calamitats possibles a una protectora que no tenia ni sostre per resguardar-los de la pluja, del fred, que no parava de rebre i rebre més animals i on s’havia de barallar per menjar . Però ell era feliç. Em van dir que allà era molt feliç. I és que allò, per a ell, ja era el paradís. Havia viscut des que va néixer amb un monstre que el va apallissar, empal·liar, torturar psicològicament i física, el va encadenar, i el va deixar dia i nit en un petit balcó on no tenia ni espai per tombar-se. Allà plorava i gemegava dels cops, del mal, de la solitud, fins que els veïns el van denunciar i abans que pogués anar la policia, aquell monstre sense ànima ni cor, el va deixar al carrer abandonat.

Jo el vaig veure per Internet, i la seva història em va commoure tant, que vaig enviar un mail per interessar-me; això era l’any 2002 , vaig poder veure poques fotos però no em va importar, aquell gos m’havia robat el cor.

550811_359063360815386_1822935437_n

Em va arribar un mes d’abril, espantat, tot ho mirava i tot li feia por. Dormia assegut, i obrint un ull a cada moment, és el que feia a la protectora per si algun gos l’atacava. Però en pocs dies aquell pelut ja havia entès que allà ningú li faria mal, que tenia menjar només per a ell, que l’estimaven i que el cuidarien fins al darrer dia de la seva vida. Coix com anava, fruit d’una de les pallisses, era el més feliç del parc, no podia ser més afectuós i comprensiu amb els nens, mai he vist un gos tan noble.

El que el Blau em va ensenyar crec que mai ho podré transmetre amb paraules: cóm era possible que un ésser que només havia rebut mal,  menyspreu, cops i maltractaments, podia estimar d’aquella manera tant desinteressada, cóm podia donar tot el que tenia, només esperant una carícia.

Durant els anys que va viure, vaig sentir-me una privilegiada per ser qui era, per tenir la sort de tenir-lo al meu costat. Vaig estar amb ell fins el darrer minut, fins que va marxar, acariciant-lo i fent-li costat com tants i tants cops me n’havia fet ell a mi, i agraint-li aquells anys de la seva amistat i tot el que m’havia donat.

Estic segura que moltes persones se sorprendrien del que és tenir un animal, i la gratitud i estima que et brinden els animals adoptats. Tant de bo tothom ho fes en algun moment de la seva vida, perquè un cop ho probes ja no hi ha marxa enrere, l’experiència et marcarà per sempre i sense cap mena de dubte, et canviarà, i et farà més humà.

Raquel Ortega

(*) imatge extreta de kikiriwau.wordpress.com

Esta entrada fue publicada en Histories, Opinions, Protectora y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

0 respuestas a Blau

  1. montse dijo:

    Un escrit precios, t’entenc perfectament, soc igual q tu amb els animalons. Tinc dos gossets adoptats, son el millor q m’ha passat despres d naixement d la meva filla. Els adoro i em donen tant…. Felicitats per haver adoptat aqiest ser adorable i patidor. Montse.

  2. Olka dijo:

    Jo vaig tenir la sort de coneixer el Blau, el gos més agraït que he conegut mai, tant de bó algunes persones fossin una quarta part de nobles com ho era ell.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *