Amor de mare

Un article de National Geographic publicava, fa uns anys, una fotografia impactant de “les ales de Déu”. després d’un incendi forestal al parc nacional de Yellowstone, els forestals van començar una llarga jornada muntanya amunt per valorar els danys de l’incendi.

Un guardabosc va trobar un ocell petrificat en cendres, literalment, parat talment una estàtua al peu d’un arbre. Astorat davant el colpidor espectacle, va fer uns petits cops a l’ocell amb una vara. Ben aviat tres petits pollets van sortir de sota les ales de la seva mare, ja morta.

L’amorosa mare, en el seu afany d’impedir el desastre, havia dut els seus fills al peu de l’arbre i els havia emparat sota les seves ales, sabent instintivament que el fum tòxic pujaria. Ella podia haver volat per trobar la seva seguretat, però s’havia negat a abandonar els seus petits. Quan les flames van arribar i van cremar el seu cos tan petit, ella va romandre ferma perquè havia decidit morir per tal que els qui es protegien sota les seves ales poguessin  viure.

Some rights reserved by eduardo.robles

Encara tenim congèneres que pensen de bona fe que els animals no humans són de categoria inferior, incapaços de reaccions “humanes” com l’altruisme, la generositat, el sacrifici… i per aquesta raó es creuen amb dret a decidir sobre la vida i mort dels altres animals. Al PACMA ens queda molta feina a fer. Podem comptar amb tu?

Manuel Almagro

Esta entrada fue publicada en Etologia. Guarda el enlace permanente.

0 respuestas a Amor de mare

  1. Javi-afiliado pacma- dijo:

    Que gran historia!pone los pelos de punta!Renunció a volar, algo que los humanos siempre hemos anhelado para morir calcinada por salvar a sus crías. Tenía alas pero su corazón no le dejó volar. Cuanto tienen que sufrir los animales de granja cuando les quitan a sus crías una y otra vez…una y otra vez.
    Vamos veganos!!!!!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *