La joia de viure. Refugi d’Animals ADE

Era una visita desitjada. Feia temps que volia saber de la vida d’aquells animals que són abandonats pels seus amos, dels que també són descartats de la cadena del mercat de la carn, dels que ja no valen per al món de l’esport  i d’aquells que estan malalts o invàlids.

Va ser un gris i humit diumenge de gener. Un grup de persones de diferents professions, edats i interessos, ens vam unir amb un objectiu comú: les ganes de viure en primera persona l’altre cara de la moneda, la que no ens ensenya la televisió i que gairebé mai apareix las diaris, i que està molt a prop de les nostres cases, de les nostres vides.

A través del Partit Animalista PACMA es van organitzar els cotxes per compartir i ben aviat pel matí vàrem començar el nostre viatge particular a la comarca del Bages.

Mentre ens explicàvem experiències amb els nostres companys de viatge, passàvem per la monumental muntanya de Montserrat, plena de vida salvatge, ja sabíem que estàvem a prop del refugi. Després de deixar la carretera principal i amb l’ajut de les sàvies indicacions de la Leonor, la mestressa del refugi, varem arribar al refugi ADE (Asociación de defensa de los Équidos).

Els gossos ja estaven esperant a la porta preparats per donar-nos la benvinguda. Quan l’Aldo, el fill de la Leonor que també dedica actualment el seu temps i esforços al refugi, ens va obrir la porta, una trentena de gossos ens van rodejar, ensumar i sobre tot, no van parar de moure la cua, buscant les carícies que nosaltres volíem donar-los. És clar que va ser la primera vegada que vaig estar amb tants gossos a l’hora, i, al principi fa respecte, però de seguida et deixes portar per la trepidant  vitalitat que emana d’ells i sobretot pel seu desig de ser acaronats.

Beacon

En aquells moments, varem poder veure a un grup de gallines que viuen tranquil·les en un tancat que hi ha a l’entrada de la finca. Després ens va rebre  la Leonor i el seu marit que també està totalment implicat en el projecte  i ja varem començar la visita amb les demés persones que anaven arribant. Vam baixar les escales que donen al prat on hi viuen una vintena de cavalls i ponis, però ja abans d’arribar, vam poder conèixer a l’espectacular Beacon, un porquet vietnamita que un dia el seu amo es va adonar que no podia viure a un pis a la ciutat i el va abandonar. Beacon va fer les delícies dels mes petits i també dels grans, que vam experimentar per primera vegada la dolçor d’un animal que a la vegada és tan conegut per l’ús que és fa a la nostra societat del porc i tan desconegut com a individu.

Va arribar el moment més esperat, endinsar-nos dins del món dels cavalls. Vam poder compartir amb una vintena de cavalls una experiència  plena de sentiments ofegats, vam viure amb ells les seves penes, les seves alegries,vam veure els seus ulls innocents i plens d’intel·ligència. Per a  mi va ser increïble poder estar amb ells com a un individu més, no hi havien classes superiors o inferiors, érem tots iguals, imperfectes, intel·ligents, poderosos, invàlids, caparruts, orgullosos, però tots plens  de ganes de viure i cadascun, a la seva manera, contribuint a formar una consciència que ens alliberi de tants segles de desigualtats.

Més bibe.

Una mica més enllà estava la Martini, la vaca que un dia, després de haver estat explotada fins al límit, ja no produïa el suficient per ser rentable, va trobar el seu cau a ADE. Ara és feliç al refugi, comparteix la seva vida amb la resta d’animals, humans i no humans. Els visitants, una vegada més, vam poder sentir  per primera vegada i  en primera persona, la tendresa infinita d’un animal que és un pou de bondat.

Alimentant a Super-bee

El dia va acabar igual que va començar, ple de sentiments trobats, aquesta vegada amb uns petits protagonistes que van ser els dos xais que van ser descartats de la cadena de producció càrnia. El més petit de tots dos, Super-Bee, només té una setmana, però porta el color del terror a la seva pell, la marca lila que els hi posen quan neixen per identificar-los; ell, com va ser prematur i no donava la talla el van portar al refugi, on ara és alimentat i estimat, i on nosaltres, vam poder compartir uns moments màgics d’una alegria enorme, al poder donar-li el biberó i tenir-lo als nostres braços durant una estona. L’altre xai, Big Boi, ja té dos mesos, edat en la qual se’ls hi acaba la vida quan estan a les granges de producció càrnia.

Super-bee_2No em puc oblidar de tots els altres anima ls que hi viuen allà, les cotorres, les ovelles, les cabres, els gatets, les oques, tots ells són igual d’importants que els demés i tots ells també han estat abandonats pels seus amos.

Per a mi i per les meves filles ha estat una experiència única i molt enriquidora, que personalment, recomanaria a tothom que vulgui veure la realitat esfereïdora dels animals i les conseqüències de una societat consumista, que només veu als animals com un objectes de consum o d’oci, de comprar i llençar quan ja no satisfan les seves demandes.

La feina que fa ADE no es pot pagar amb diners, s’ha de tenir una sensibilitat i una consciència pels animals que costa trobar a la nostra societat i que supera el mercantilisme amb el que estem acostumats a trobar-nos. Una de les coses que més m’ha impactat d’aquesta visita ha estat quan una de les meves filles m’ha dit que vol apadrinar a l’euga cega, la que no veu, la més marginada.

Carla Martínez

Esta entrada fue publicada en Opinions, PACMA - BCN, Protectora y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

0 respuestas a La joia de viure. Refugi d’Animals ADE

  1. Estimada Carla, estic emocionada de reviure la experiencia de tenir un grup de personnes com vosaltres, tots implicats en la lluita per la defensa dels Animals, no d’una especie en concret o d’ún càs determinat, gràcies per les vostres paraules i per el vostre suport, espero que torneu aviat!

  2. Jo també vaig visitar ADE fa 1 setmana, La leonor i l’Aldo els cuiden molt bé a tots els animals.

  3. Sandra dijo:

    NOSALTRES BEM ANAR FA UNS DIES I TAMBE ENS VA ENCANTAR!!! X CERT VA SER LA ESPURNA Q EM FALTAVA X FER-ME VEGETARIANA!!!! JEJJEJEJEJE IMPOSIBLE TREURA´TELS DEL CAP!!!!

  4. Elena dijo:

    Si, fue un dia inolvidable, que personalmente tengo la intención de repetir. Yo ya soy madrina de Samba, una llega preciosa que molían a palos jugando al polo, y que como tantos otros esta ahora a salvo en el Santuario de ADE

  5. Rita Martínez dijo:

    Gracias Carla por compartir la experiencia, nos transmites hermosos sentimientos de dulzura y confianza en el ser humano.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *